dissabte, 30 de desembre de 2017

LACALLE Y CIA. Fàbrica de corretges, gomes i amiant. Comte Borrell 162. (1910's-1950's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA


Una de les fàbriques pioneres en l'estructuració del paisatge industrial del barri de l'Esquerra de l'Eixample va ser la que la família Lacalle Sierra va instal·lar al carrer Borrell entre Aragó i Consell de Cent. La seva obertura se situa a començament dels anys 1920's i ocupava una part important de l'interior de l'illa de cases.
Als inicis del segle XX, aquesta empresa estava localitzada al número 23 de l'actual carrer Enric Granados quan encara se'l coneixia com carrer Universitat. El seu objecte social era la fabricació i venda de corretges de transmissió de força i transport, fetes de cuir, balata, cautxú, pell de camell i d'altres materials. També s'hi fabricaven tubs de gomes per mànegues de reg i per a les d'extinció d'incendis que empraven els bombers, així com per tota mena d'embalatges industrials. L'altre element que s'hi tractava era l'amiant, aplicat a teixits, trenes, filatures, cartró, i pols per l'aïllament de canonades i calderes de vapor.     
D'aquella fàbrica amb dues esveltes xemeneies només en queden avui els dos edificis d'habitatges, projectats per l'arquitecte August Font i Carreras, que la família Lacalle va aixecar als números 162 i 166 del carrer Comte Borrell on s'ubicaven les oficines de l'empresa.
A principis dels anys 1950's es perd la pista de la fàbrica.

 *1920's.- Les Cases Lacalle del carrer Borrell on hi havien les oficines de l'empresa i un gran rètol al terrat. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

 
*1936.- Guia telefònica amb la identificació dels diferents membres de la família Lacalle i Sierra, propietaris de la fàbrica del carrer Borrell.

*1927.- Catàleg i tarifes de les diverses varietats de tubs i mànegues de reg que es comercialitzaven a Lacalle y Cia. (Font: todocolección.com).
 
Postal publicitària acolorida de l'empresa que mostra un dibuix amb el xamfrà Aragó/Comte Borrell en primer terme. (Font: todocolección.com).

divendres, 29 de desembre de 2017

FLOR DE OTOÑO (1920's-1930's)

 
*1930's.- Flor de Otoño
 
Entre la heterogènia parròquia que freqüentava les convulses nits del mític cabaret La Criolla hi va destacar durant alguns anys un home amb doble (o triple) vida. Segons la llegenda que es va anar forjant al seu voltant, el nostre home exercia oficialment d’advocat de proletaris i pispes de dia i clandestinament organitzava atemptats en nom de l'anarquisme revolucionari, mentre que a les nits lluïa la seva figura amb l’arrogància de la seducció i la provocació com a transvestit. Se'l coneixia com a Flor de Otoño i era un dels habituals dels tuguris del carrer del Cid i més concretament, com ja s'ha dit, es deixava veure a  les nits a La Criolla, el dancing de José Marquez, Pepe, que s'havia convertit en el local referent d'aquella zona.
La llegenda també ens diu que, lluny del que molts podien imaginar, Flor de Otoño era fill d’una familia benestant i, talment com si es tractés d’un precedent històric de les actuals drag-queens, gaudia actuant de transvestit a les perilloses i fascinants nits del Barri Xino d’aquella Barcelona de les acaballes dels anys 1920's. Alguns han dit que va arribar a actuar al Ba-ta-clán del Paral·lel. El que sí que és cert, és que era habitual veure’l passada la mitjanit pel bar del Sacristà o a La Criolla. Allà intentava seduir als mascles que li agradaven mentre parava amatent l’orella a qualsevol notícia que fluïa pels baixos fons de la ciutat. El caràcter transversal i interclassista dels clients de La Criolla facilitava aquesta recollida d’informació.  Les imatges que s’han pogut conservar d’aquest singular personatge ens el presenta com un jove amb indubtables trets femenins, llavis pintats i perfilats dibuixant un cor, celles buidades i pintades i generalment ben vestit.  
Homosexualitat i anarcosindicalisme revolucionari eren possiblement dues cares d’una mateixa moneda, la de la oposició frontal a un sistema autoritari, homòfob i explotador dels treballadors, una oposició que quedava perfectament sintetitzada en la figura de Flor de Otoño
 
*1933.- Imatge de Flor de Otoño amb una nina. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana)
 
*1933.- Flor de Otoño a la intimitat. (Font: Fotogrames del documental Genet al Raval)
 
 
*1933.- Dues imatges de Flor de Otoño ballant entre els clients de La Criolla.  (Fotos: Josep Maria Sagarra Plana)
 
Paco Villar, probablement l'home que ha furgat més i millor en la història de la vida del Barri Xino va dedicar un capítol a Flor de Otoño en la seva excel·lent obra monogràfica sobre La Criolla [1]. Tot intentant fugir de llegendes i de dades no confirmades, Villar ens el presenta com un personatge enigmàtic i del que no es coneix el seu veritable nom, tot i que apunta la seva condició d'activista anarquista, homosexual i addicte a la cocaïna. Apareix en diverses imatges fotogràfiques captades a l'interior de La Criolla, així com al reservat que Pepe, l'amo del local, tenia a l'altell per als clients més selectes. També han aparegut recentment altres fotos d'aquest transvestit en les que se'l veu sol i en actitud més sensual [2].
Finalment Villar explica també la participació del transvestit en una festa privada a La Criolla, descrita pel periodista José María Aguirre [3] i publicada a El Mundo Gráfico al novembre de 1933, així com les connexions de Flor de Otoño amb el moviment anarcosindicalista i el seu suport i col·laboració a diverses accions revolucionàries realitzades a la caserna de les Drassanes.
 
*1933.- Flor de Otoño al reservat de La Criolla al costat de Pepe Márquez, el propietari del local. (Foto: Josep Maria Sagarra Plana / ANC)
 
*1933.- Carnaval al reservat de La Criolla. Com es pot comprovar al peu de foto, les cròniques de l'època no perdonaven amb els seus qualificatius sobre els transvestits. (Font: Crónica. Edició del 18 d'octubre).
 
Després de molts anys d'oblit, l'estela de Flor de Otoño va tornar a revifar en els últims anys de la dictadura franquista. Al 1973 el dramaturg madrileny Jose María Rodríguez Méndez va escriure una peça teatral sobre aquest personatge, al que donava vida amb el nom de Lluís de Serracant (Lluiset per als amics). L'obra, com era d'esperar, no va passar la censura.
Ja desaparegut el dictador, a l'any 1978 Pedro Olea va portar a la pantalla la història de Lluís de Serracant en un film protagonitzat per José Sacristán, que es va presentar al públic amb el nom de Un hombre llamado Flor de Otoño. Mentrestant, l'obra de Rodríguez Méndez encara trigaria uns anys més estrenar-se. Va ser a València a l'any 1982.
 
 
[1].- Villar, Paco. La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino. Editorial Comanegra. Ajuntament de Barcelona. 2017.
 
[2].- Cano Arecha, Juan. Documental Genet al Raval. Mallerich Films/TV3. Televisió de Catalunya. 2014.
 
[3].- Aguirre, José María. ¡Barrio Chino!. Reportatge publicat a Mundo Gráfico. 1933. 
 
 
 

diumenge, 24 de desembre de 2017

FÀBRICA DE CERVESA. Viladomat 43. ENRIC COMAS (1893-1897) i E. CAMMANY (1899-1910's)


 
Als darrers anys del segle XIX es va produir a Barcelona un creixement notable en el desenvolupament de la indústria cervesera, beguda que a partir de la seva introducció a la ciutat i difusió a través de locals com Gambrinus o Munich havia guanyat una legió d'adeptes.
La fàbrica situada al número 43 del carrer Viladomat, al barri de Sant Antoni entre els carrers de Tamarit i Manso i molt a prop del mercat, va ser una de les que varen donar fe d'aquest avenç del fenomen cerveser a la ciutat.
En aquell mateix solar havia existit unes dècades abans una fàbrica de liqüefacció de sèu i greixos animals, que les autoritats municipals havien clausurat per insalubritat a l'any 1883 poc després de l'obertura del mercat de Sant Antoni.
 

*1883.- En els antecedents del solar de Viladomat 43 hi trobem una fàbrica de liqüefacció de greixos animals, que la Junta Municipal de Sanitat va fer tancar com consta en aquest article publicat a La Vanguardia del 14 de maig de 1883. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Un cop construida la fàbrica de cervesa, la primera empresa que ens consta que en va tenir l'explotació va ser la d'Enric Comas, que es presentava acompanyada de l'expressió societat en comandita.
 
 
Aquesta forma societària, molt habitual en aquella època, representava que alguns dels socis responien només amb el seu capital, mentre que altres ho feien també amb els seus béns.
El magnífic treball de recerca realitzat per Xavier García Barber [1] ens ha permès conèixer que Comas havia comprat una fàbrica al carrer Casanova a l'empresa cervesera Aigüesvives y Huberti . Cap a l'any 1893, seguint la tesi de García Barber, Comas es va instal·lar en una nova fàbrica a Viladomat 43.

*1895.- Notícia de la sol·licitud de permís per part del cerveser Enric Comas per a la instal·lació d'un forn de civada a la seva fàbrica del carrer Viladomat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Als anuncis de la fàbrica d'Enric Comas que s'han conservat fins al nostres dies hi consta que les varietats de cervesa que es produïen a l'esmentada fàbrica comprenien l'Alsaciana, Bock parisien i Munich (cervesa doble) a banda de la de la casa.   

 

 
Sense descartar que l'empresa de Comas quedés sense activitat entre 1897 i 1899, fou en aquest darrer any quan una altra companyia cervesera, la d'Enric Cammany, va adquirir la fàbrica de Viladomat 43 per produir les seves pròpies cerveses Bock i Pilsener.
L'empresa de Cammany acabaria integrant-se a la S.A. Damm al gener de 1910 i el recinte del carrer Viladomat, que havia estat ampliat incorporant-hi les finques del 45 al 51, només es va dedicar al lloguer de les càmeres frigorífiques i a la fabricació de gel.
 
[1].- García Barber, Xavier. Los orígenes y la implantación de la industria cervecera en España. Siglo XVI-1913. Universitat de Barcelona. UB. Facultat d'Economia i Empresa. Barcelona 2011.
 

dissabte, 23 de desembre de 2017

ESGLÉSIA I ASIL DEL BON PASTOR. (1880-1947)

 
*1925.- Dependències de l'Asil del Bon Pastor des del carrer Aribau. (Foto: Josep Brangulí / AFB)
 
Situat a la part sud del terme municipal de l'antiga Vila de Gràcia, aquest centre subvencionat públicament per la beneficiència municipal, formava part juntament amb el proper Asil Duran (a la part alta del carrer Tuset) del conjunt d'equipaments destinats a acollir infants i joves per part de les monges de la congregació que hi eren instal·lades. Ambdós centres van arribar a assumir les funcions benèfiques de l'Escola Municipal de la Reforma. 
Mentre que l'Asil Duran era per interns masculins, el del Bon Pastor era femení, i bàsicament acollia nenes i noies sense familia o abandonades, tot i que entre les internes també hi havia dones de més edat que no tenien llar ni lloc on viure. Inicialment l'Asil Duran s'havia ocupat de tot l'internat. El considerable augment dels acollits però, va fer que posteriorment l'internat femení fos traslladat i assumit per la comunitat religiosa del Bon Pastor.
El conjunt disposava de diverses escoles i d'una església, al curt carrer del Bon Pastor, que enllaça Muntaner i Aribau i on avui hi trobem emplaçat l'edifici del Col·legi d'Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Barcelona, fàcil d'identificar per la cridanera intervenció artística de Joan Brossa amb la figura d'un llagost al cim i un conjunt de lletres acolorides escampades per la façana.
Les primeres monges de la congregació de la Mare de Déu de la Caritat del Bon Pastor van arribar a Barcelona procedents de França al 1880 i s'instal·laren al número 28 del passeig de Gràcia. El 1883 es van traslladar a Gràcia i dos anys després van comprar uns terrenys al carrer Aribau cantonada amb l'actual carrer Bon Pastor, que aleshores era encara el carrer Buenos Aires que travessava la Diagonal.
El 25 de maig de 1885 es va col·locar la primera pedra de l'edifici dedicat a l'internat femení i un any després les religioses es van traslladar al nou recinte. Un altre pavelló per a l'internament va començar a construir-se el 1890 després de l'adquisició de més terrenys en direcció al carrer Muntaner. Al mateix temps, es va procedir a la construcció de l'església d'estil neogòtic que no va ser acabada i beneïda pel bisbe de la ciutat fins el 12 d'abril de 1898.
El convent-asil es va anar ampliant en el decurs de les primeres dècades del segle XX incorporant nous pavellons i dependències per a les internes.  L'esclat de la Guerra Civil va provocar la incautació del convent i l'asil pels revolucionaris i les monges van ser desallotjades.
 
*1930's- Interior de l'església original.
 
*1930's.- L'asil a l'esquerra de la imatge amb la Diagonal en primer terme.
 
*1933.- Terrenys que ocupava l'Asil del Bon Pastor entre els carrers Muntaner i Aribau tot just per sobre de la Diagonal. L'estel coincideix amb el lloc des d'on està captada la imatge de l'encapçalament d'aquest article. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).
 
*1940's.- L'església de l'Asil a la postguerra (Foto: Autor desconegut)
 
*1940's.- Vista exterior del convent a la cantonada Bon Pastor / Aribau
 
*1940's.- Un dels patis interiors del recinte de l'Asil (Foto: Autor desconegut)
 
*1940's.- L'interior de l'església abans de la reforma.
 
*1960's.- L'interior de l'església ja reformada i convertida en parròquia de la Mare de Déu de Núria.
 
L'estat que presentaven el convent i les dependències de l'asil  en acabar el conflicte era lamentable. El 1941 la congregació va adquirir un solar al carrer del Císter cantonada Quatre Camins al barri de la Bonanova. L'església del convent va ser comprada pel bisbat de Barcelona i el 1947 les monges abandonaren definitivament el recinte del carrer del Bon Pastor i es traslladaren a la Bonanova.
La resta dels terrenys van ser venuts a particulars per edificar-hi habitatges.
L'església encara avui existent va ser reconstruida i novament beneïda el 16 de juliol de 1946. Els canvis van ser molt notables. Es va suprimir la balaustrada de l'arc del presbiteri, es van tancar els mus laterals superiors per poder encabir les dependències parroquials  i es va reformar la part posterior del presbiteri per donar-li forma d'absis i encaixar-hi quatre vidrieres i el nou camerí de la Mare de Déu de Núria a la que es va dedicar la parròquia. Finalment els murs interiors es varen decorar amb pintures policromades. La nova parròquia va entrar totalment en funcionament el 1950.
 
*2000's.- Imatge actual de la parròquia de la Mare de Déu de Núria, successora de l'església del convent del Bon Pastor.
 

dimecres, 20 de desembre de 2017

CERVESERIA CAFÈ BAVIERA. Rambla de Canaletes (1929-2017)



2010's.- El Baviera en el seus ultims anys conservava els seus trets característics, el medalló, els quatre fanals i el rètol groc.
 
Inaugurada el dia 12 d'octubre de 1929 per l'empresari de restauració Esteve Sala Canadell, aquesta cerveseria-restaurant va succeir a l'anomenat Cafè Petit Pelayo que hi havia abans al mateix local, al numero 7 de la Rambla de Canaletes segons la numeració original.
Com a dada d'interès cal destacar que va ser el primer bar de la ciutat on es va comercialitzar el caviar que arribava directament de Rússia i que començava a ser molt preuat per la burgesia local des de finals dels anys 1920's.
Els cronistes expliquen també que el Baviera era en aquells primers anys lloc habitual de trobada i tertúlia futbolística, especialment per als seguidors del Barça, on era fàcil veure-hi jugadors barcelonistes com els llegendaris Pep Samitier o Emili Sagi-Barba.
 
 
 
*1930/1932.- Anuncis insertats a La Vanguardia sobre el caviar rus que es venia al Baviera
 
1960's.- El Baviera amb rètols de neó sobre les seves dues portes. (Foto: Arxiu particular de la Família Sala)
 
El local es distribuïa en planta baixa i altell amb privilegiades vistes sobre la Rambla. En la seva darrera etapa la clientela es nodria bàsicament de turistes, circumstància afavorida indiscutiblement per la centralitat del local, que també va disposar sempre d'unes quantes taules sobre la vorera. Les tapes i el pintxos a la vista del client eren els productes estrella.
A l'any 2000 el periodista i escriptor Xavier Bosch va fer un petit homenatge a aquest local i va donar el nom de Cafè Baviera a un programa nocturn d'informació esportiva que es difonia diàriament per l'emissora RAC1. Al maig de 2017 la Cerveseria Baviera va passar definitivament a la història. Tot l'immoble va ser adquirit per una empresa hotelera. Uns anys abans ja havia tancat portes la botiga veïna, Musical Emporium. 

dimarts, 12 de desembre de 2017

COBEGA S.A. Planta embotelladora de Coca-Cola. Guipúscoa 163-185. (1965-2009)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i MIQUEL F. PACHA

*1970's.- Vista exterior de Cobega S.A. al carrer Guipúscoa. (Foto: Arxiu Cobega)
 
Els nens i nenes que als anys 1960's i 70's cursaven els darrers cursos de l'ensenyament primari quedaven sorpresos el dia que uns senyors, que duien les lletres de Coca-Cola brodades a la butxaca de la camisa, apareixien per l'escola i explicaven les normes d'un concurs de redacció que podia portar a la fama al guanyador.
Només una estona després, tota la classe quedava acomodada dins un autocar que els duia al barri de La Verneda. Allà, un amplíssim carrer Guipúscoa que circulava paral·lel a l'autopista de veritat i al que encara li quedaven anys per convertir-se en rambla arbrada, els portava fins a prop de la frontera amb Sant Adrià a visitar la factoria de Cobega S.A., la planta d'embotellat de la Coca-Cola, on els vailets passarien la resta d'aquella atípica jornada escolar.
A l'entrada del complex, que ocupava una superficie de trenta mil metres quadrats, hi havia un gran vidre rere el qual es podia contemplar un seguici d'ampolles del popular refresc, que avançaven de manera lenta i disciplinada, una rere l'altra, pel circuit d'embotellat.
La primera activitat de la visita consistia a contemplar una exposició sobre la invenció de la beguda i la història de la seva expansió arreu del món. Tot seguit es visitava la planta embotelladora i, com no podia ser d'una altra manera, arribava el moment màgic i esperat quan la quitxalla, ja notablement desmadrada, podia assaborir amb deler i a dojo els refrescos de la companyia (bàsicament Coca-Cola i Fanta en les seves versions de taronja i llimona). El tast acabava amb un nou recordatori sobre el concurs de redacció i les seves normes. Aquestes visites formaven part de l'estratègia comercial de Coca-Cola i varen suposar una gran projecció social del refresc.
La planta de Cobega havia estat inaugurada el 22 de setembre de 1965, quan la família Daurella va decidir abandonar la seva seu barcelonina al carrer Almogàvers i traslladar-la a l'emergent barri de la Verneda. 

*1965.- Propaganda de la inauguració de la planta de Cobega a La Verneda. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1965.- Procés que se seguia a la planta embotelladora. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
*1965.- Vista de la zona de càrrega. (Foto: Arxiu Cobega)

*1965.- Foto aèria de la zona de la Verneda, amb el carrer Guipúscoa a l'esquerra de la imatge i la fàbrica de Cobega al centre. (Foto: Fons TAF)
 
Els concursos per als nens van continuar amb l'arribada de la democràcia incorporant també els premis de redacció en llengua catalana. La factoria de Cobega a la Verneda va durar fins entrat el segle XXI. A l'any 2009 van ser desmantellades les naus i després de desaparèixer, el gran solar va ser habilitat provisionalment per aparcament de camions i autocaravanes. Posteriorment els terrenys van ser requalificats i s'elaborà un projecte per construir-hi d'habitatges i equipaments.
 

diumenge, 10 de desembre de 2017

LLIBRERIA PUIG I ALFONSO. Plaça Nova 5 / Capellans 2. (1860-1935)

 
*1922.- Publicitat de la Llibreria Puig i Alfonso inserida a les pàgines de la revista Catalunya Gràfica. (Font: ARCA. Biblioteca de Catalunya)
 
Situada al número 5 de la Plaça Nova fent cantonada amb l'inici del carrer dels Capellans, aquesta llibreria va ser fundada el 1860 pel llibreter ripollenc Eudald Puig i Soldevila (1829-1891), considerat el primer editor d'obres de teatre en català i pioner de les subscripcions i la venda de diaris madrilenys a Barcelona. Puig s'havia iniciat com aprenent a l'Editorial Pons y Cia i després va obrir la seva pròpia llibreria on es van fundar les publicacions La Locomotora i El Áncora, totes dues d'existència efímera. 
 
*1950.- La Llibreria Puig i Alfonso captada per l'extraordinària càmera de Josep Brangulí
 
Posteriorment el negoci de la llibreria va passar a mans del seu fill Francesc Puig i Alfonso (1865-1946), que al llarg de la seva vida va desenvolupar diversos càrrecs entre els que destaquen el de president de la Cambra Oficial del Llibre, president de la secció d'Agricultura i Propietat Immoble del Foment del Treball i regidor de l'ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista de Francesc Cambó en els períodes 1905-09 i 1914-17.
A partir de 1922 i durant els seus primers 24 números la revista Catalunya Gràfica hi va tenir instal·lada la seva redacció. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, Puig va enviar una carta al rei Alfons XIII demanant que no es perseguís la literatura en llengua catalana. 
 
*1922.- Capçalera del primer número de la publicació Catalunya Gràfica.
 
El 1935 Puig Alfonso va vendre la seva llibreria a l'Editorial Litúrgica Española

SKORPIUS. Sex-Shop. Gran Via / Llança. (1990's-2017)


2005.- Una imatge de l'entrada de l'Skorpius en la que es pot veure reflectida la plaça de toros de les Arenes durant el seu procés de conversió en centre comercial i a la vorera les peces de terratzo rosa pròpies de la plaça Espanya, que en aquell temps arribaven fins a la cantonada amb Llança.
 
Autoanomenat general store of sex, aquest  gran local dedicat al sexe, ocupava els baixos i el soterrani d'una gran part d'un dels dos edificis idèntics que Núñez i Navarro va aixecar a la cantonada entre Gran Via i Llança a finals dels 1960's. La seva proximitat al recinte firal de Montjuïc el convertí en un lloc d'escapada per a molts congressistes i visitants de les fires i salons.
En els seus inicis disposava a la planta del nivell del carrer d'un grup de cabines individuals per contemplar pel·lícules X. El soterrani era ocupat per un llarg mostrador central envoltat de vitrines on eren exposats tota mena de joguines sexuals, artefactes de plaer i roba íntima d'estètica sadomasoquista.  
En la seva darrera etapa de funcionament el local va incorporar altres serveis que marcaren un tipus de local més interactiu i social i l'Skorpius va arribar a organitzar shows privats i de sexe en grup, a disposar també de dark rooms i un primers dels glory holes de la ciutat. En aquests últims anys però, el local desprenia una imatge de notòria decadència i el seu públic s'havia orientat cada cop més cap a la cultura gai. Les actuacions i events que s'hi organitzaven eren anunciades i anotades amb retolador sobre una pissarra que penjava de l'entrada del local. En els primers mesos de 2017 el local va tancar portes. La consolidació comercial de l'entorn  des de l'obertura del centre Comercial Les Arenes havien convertit l'entorn en un lloc molt transitat i poc discret. El local va ser ocupat tot seguit  per un supermercat paquistanès de 24 hores, un més dels molts que s'estenen per aquell sector.
 
 
 
 

dimecres, 6 de desembre de 2017

BEGUDES GASEOSES GIGANTE. Carretera de La Bordeta 57-59 (1928-1970's)

 
L'empresa de begudes carbòniques de Francisco Fernández va instal·lar-se al barri d'Hostafrancs al 1928 amb fàbrica als números 57-59 de la carretera de la Bordeta, a mig camí entre el mercat del barri i l'estació de Magòria. El seu producte estrella era la gaseosa que es comercialitzava amb el nom de Gigante en ampolles d'un litre.



El negoci de Fernández va arribar a comercialitzar també vi escumós, una beguda semblant al que avui coneixem com cava, des de la finca de Mas Cuadrell situada a la localitat costanera de Sitges.

*1933.- Emplaçament de la fàbrica de Francisco Fernández al barri d'Hostafrancs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Durant la postguerra l'empresa va passar a mans dels fills del fundador amb el nom de Hijos de F. Fernandez. En aquesta època va anar ampliant la seva gama de productes a d'altres begudes com la llimonada, comercialitzada a partir de 1952, però sempre mantenint la gaseosa com a  identificador de la marca.
 


*1951.- Retall publicat a La Vanguardia on s'advertia als consumidors de la marca de gaseosa Gigante de no deixar-se seduir per altres marques i imitacions de la seva beguda carbònica que l'oferien a preus més baixos.

*1957.- L'altre gran reclam que Gaseosa Gigante incloïa a la seva publicitat era el seu gran envàs de litre i mig, que permetia omplir nou gots en comptes dels sis habituals en altres marques de gaseosa. 
 
En els últims anys la marca de gaseosa Gigante pertanyia al grup LICSA (La Industrial Carbónica S.A.) que comercialitzava un gran nombre de marques de begudes refrescants carbòniques.

*1960's.- Ampolla serigrafiada de Gaseosa Gigante corresponent a l'època que era embotellada per LICSA

dissabte, 2 de desembre de 2017

EL PATGE DEL GRUP ESCULTÒRIC DE LLUÍS DE SANTÀNGEL. Monument a Colom. (1888-1960's)

Agraïments a CARME GRANDAS, JORGE ÁLVAREZ i MIQUEL F. PACHA


*1892.- Dibuix d'A.Ross amb l'esboç original de l'escultura amb el patge. (Font: La Ilustració Catalana). 

Estat actual de l'escultura de Lluís de Santàngel a la base del monument a Colom.

La base del monument a Colom és rica en grups escultòrics que representen a diverses personalitats que de manera directa o indirecta van participar en la descoberta del continent americà a finals del segle XV.
Aquests grups estan distribuïts d'una banda en un conjunt d'escultures que mostren quatre figures femenines assegudes sobre sengles pedestals, que amb un posat d'altivesa representen a Castella, Lleó, Aragó i Catalunya.
D'altra banda, sobre els espais existents entre les escultures esmentades i en un nivell més baix, hi trobem quatre grups escultòrics dobles integrades per un personatge principal i un altre de secundari, aquest últim sempre de dimensions més petites.
Orientat cap al tram final de la Rambla hi ha l'escultura de Lluís de Santàngel (1435-1498), un dels homes claus en el viatge de Colom a les Índies. Aquest valencià, provinent d'una família de jueus conversos, era funcionari i escrivà de la Cort del rei Ferran i finançador de molts projectes reials. Santàngel va defensar amb convicció i amb la seva pròpia fortuna el projecte de Colom perquè el navegant d'origen genovès pogués salpar cap a les Amèriques. La seva escultura situada a la base del monument a Colom és de l'escultor Josep Gamot amb esboç de Giovanni Pasanni
Doncs bé, des de finals del segle passat, probablement als anys 1960's, però sense  haver-ne pogut precisar exactament la data, a aquesta escultura li manca el complement, l'actor secundari. Era un noi vestit de patge amb el clos inclinat davant Santàngel al que li ha ofert un objecte en forma de cofre o arqueta que el funcionari reté entre les mans mentre inclina lleugerament el cap en direcció al terra per mirar al subaltern submís que té davant. 
El motiu de la desaparició del patge podria haver estat una bretolada esdevinguda durant alguna celebració pública o concentració. La posició inclinada del patge difícilment aguantaria el pes d'algú que hagués tingut la mala idea d'encaramar-se al seu llom i això malmetria l'escultura. El fet és que un bon dia el patge va desaparèixer i Santàngel va continuar des d'aleshores sol amb l'objecte entre les mans. I així ha quedat, acompanyat de la resta de grups esculturals força malmesos, malgrat la restauració executada el 1965 per Josep Miret. Les escultures mostren uns pegats semblants a cataplasmes de color diferent a la pedra original, que, al cap i a la fi, delaten l'execució d'una pèssima intervenció pretesament reparadora i gens reeixida, d'aquelles que mai no s'haurien d'haver fet.   
 
Comparativa entre una imatge de 1953 (superior) i una altra d'actual (inferior) en les que es pot veure respectivament el patge desaparegut i l'estat que avui presenta l'escultura de Santàngel. (Foto superior: Fragment d'una imatge de la col·lecció privada de Jorge Álvarez).