dissabte, 23 de setembre de 2017

TERRASSA DELS GRANS MAGATZEMS DE CAN JORBA. (1933-1964)

Agraïments a ELOY FC, JORGE ALVAREZ i FRANCISCO ARAUZ

*1933.- La font cascada de la terrassa de Can Jorba. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
Can Jorba, els populars grans magatzems fundats per l'empresari manresà Pere Jorba i Gassó (1849-1927) van inaugurar el 25 d’octubre de 1926 la primera fase de l'edifici de la seva nova seu amb façana al Portal de l'Àngel. Aquesta construcció, obtindria el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici construït aquell any, seguint el projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill (1874-1956).
A l'any 1932 es va completar tota l'edificació amb dues plantes més i fent-la arribar fins al carrer de Santa Anna amb una monumental cúpula a la cantonada. 
L'últim espai que va quedar pendent va ser la terrassa del cim de l'edifici que es va inaugurar el 29 d'abril de 1933. Aquesta terrassa constituïa un espai singular orientat a diverses finalitats: zona de descans, restaurant, mirador, guarderia i jocs per als infants Al llarg de la terrassa varen ser instal·lats un seguit d'elements artístics i arquitectònics que el pas del temps va acabar esborrant en la seva major part.
Un primer element destacat era la font cascada d'aigua i llum, inspirada indubtablement en les que Carles Buïgas havia projectat per l'Exposició de 1929 a Montjuïc. Era formada per quatre nivells amb tres caigudes d'aigua i una pèrgola semicircular amb un brollador ascendent al nivell més alt. 
Al costat mateix de la font hi havia un gran pedestal de base quadrada, coronat per un conjunt escultòric amb un grup de nens que envoltaven una altra imatge, asseguda i més enlairada, que representava la mare. Aquest element anomenat Monument a la Infància és encara avui visible i ocupava juntament amb la font la part posterior de la terrassa de l'edifici

*1933.- La cascada i el monument a la Infància. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- Un altre detall de la font monumental: (Foto: Arxiu Lluís G. Jorba Gomis)
 
*1934.- La font il·luminada a la nit oferia jocs diversos d'aigua i llum de colors
 
*1934.- La festa dels nens era una de les celebracions habituals a la terrassa. (Foto: Postals Huecograbado)

A l'altra banda de la terrassa, sobre la façana del Portal de l'Àngel s'hi va instal·lar una estructura metàl·lica projectada per Matias Balsera, que recordava les formes de la torre Eiffel i sostenia un potent far, la potència del qual arribava fins a un radi de cinquanta quilòmetres.

*1933.- Notícia de la inauguració de la terrassa de Can Jorba publicada a La Vanguardia en la seva edició del 30 d'abril.

Un altre element singular era el mini zoològic amb algunes espècies animals engabiades.

*1934.- El petit zoològic amb les gàbies dels animals a l'esquerra de la imatge. (Foto: Postals Huecograbado)

*1934.- Un dels ximpanzès del petit zoològic saludant el seu cuidador.
 
*1933.- Un dels patis de la terrassa. (Foto:Joan Artigues i Carbonell)

*1933.- L'entrada al restaurant amb la cúpula al fons. (Foto: Joan Artigues i Carbonell)
 
*1934.- La terrassa era també un magnífic mirador sobre la ciutat. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- La terrassa del restaurant. (Foto: Postals Huecograbado)
 
*1934.- Les pèrgoles adjacents a la façana del Portal de l'Àngel vistes des de la cúpula. Al fons la catedral. (Foto: Postals Huecograbado)
 
 
*1934.- L'estructura metàl·lica amb el far anunciador (Foto: Postals Huecograbado)


*1934.- Detall d'un dels quatre anclatges de la torre metàl·lica (Foto: Postals Huecograbado)
 
Els estralls econòmics i socials de la Guerra Civil i la misèria que va caracteritzar els primers anys del franquisme van mantenir tancada la terrassa. Tot i això l'empresa dels grans magatzems va esforçar-se en recuperar l'esperit d'aquella singular zona de l'edifici per a festes infantils i putxinel·lis, mantenint-hi també la col·lecció d'animals amb un petit aquari.
Finalment el dissabte dia 11 de juny de 1949 la terrassa es va reobrir reorientant els seus usos, amb la reposició i restauració de la major part dels seus elements originals que més l'havien caracteritzat. S'hi va conservar la presència d'un simi engabiat com a record del mini zoo que hi havia hagut anys enrere. S'hi va habilitar una mena de sala d'actes i l'espai exterior era emprat bàsicament per actes promocionals de nous articles orientats a la quitxalla i a les sofertes amas de casa de l'època. A l'interior de la cúpula s'hi va instal·lar una sala d'exposicions d'art.
La venda de Can Jorba a Galerias Preciados el 1964 va suposar la fi d'aquell espai, buc insígnia de l'edifici durant molt anys, a causa de les noves remuntes que es van aplicar per guanyar superfície comercial i de serveis de l'edifici.
 
*1949.- El dia 11 de juny d'aquell any es reobria, després de més d'una dècada, la terrassa de Can Jorba. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
 
 
*1950.- Publicitat del primer aniversari de la reobertura de la terrassa i d'una de les festes amb putxinel·lis.  (Font: Barcelona Coleccionismo) 
 
*1951.- Publicitat d'un dels habituals actes promocionals celebrats a la terrassa de Can Jorba durant el franquisme. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1956.- Vista aèria de l'entorn de la Plaça Catalunya i del Portal de l'Àngel. En primer terme, dins el quadre groc, es poden distingir molts dels elements originals de la terrassa de Can Jorba: Monument a la Infància, font monumental i torre metàl·lica. (Font: TAF/ANC)

*1961.- Publicitat de les instal·lacions de la zona de la terrassa en els últims anys de Can Jorba abans de convertir-se en Jorba Preciados (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

Una anècdota molt comentada en el seu dia i vinculada a l'afició dels directius de Can Jorba pels animals s'esdevingué el 15 d'octubre de 1961. El Parc Zoològic de la Ciutadella havia cedit un dels seus monos per desfilar a la cavalcada del 50è. aniversari d'aquests grans magatzems. El simi es va escapar i es va estar alguns dies sobre les branques dels plàtans de la Plaça Catalunya sense que els bombers el poguessin atrapar. El periodista i cronista de la ciutat Sempronio va recollir aquest fet en un article publicat a la premsa [1].


*1961.- Un grup d'assistents a la cavalcada dels 50 anys de Can Jorba contemplen al mono fugit davant de l'entrada del Banc d'Espanya a la Plaça Catalunya. (Fotos: Carlos Pérez de Rozas)
 
L'únic element que sobreviu d'aquella esplèndida terrassa inaugurada el 1933 és el grup escultòric que coronava el monument a la Infància, que avui encara sobresurt al carrer Santa Anna entre les instal·lacions, conduccions i remuntes emplaçades al terrat de l'edifici.
Resultat d'imatges de portal angel terrassa can jorba
*2017.- El monument a la Infància encara roman al terrat posterior de l'antic edifici de Can Jorba, avui ocupat pels magatzems El Corte Inglés. (Foto: Carles Ribas / El País).

 
[1].- Artís i Tomàs, Andreu-Avel·lí,  Sempronio. El mono del dia. Diario de Barcelona, edició del 17 d'octubre de 1961.

dilluns, 18 de setembre de 2017

UNGARIA. Snack Bar. Restaurant. Gran Via 656. (1967-1970)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

 
Logotip de l'establiment
 
A l'octubre de 1967 un nou bar restaurant obria portes al número 656 de la Gran Via entre el carrer de Pau Claris (aleshores encara Via Laietana) i Roger de Llúria. Va ser batejat amb el nom d'Ungaria, era a la mateixa illa de cases que acollia el col·legi i l'església dels Jesuïtes de Casp i compartia edifici amb l'Agencia de Turisme Francesa. 
Luis Domingo Masmitjà a través de la seva empresa d'hoteleria n'havia estat l'impulsor. Des de ben aviat el local es va especialitzar en organitzar actes si més no curiosos. El sopar de cap d'any per donar la benvinguda al 1968 va  presentar un menú de plats russos, circumstància poc habitual encara en aquells anys que el franquisme encara assenyalava amb el dit tota manifestació soviètica identificant-la amb els enemics de la pàtria.
 
 
 
*1967.- Anunci insertat a les planes de l'edició de La Vanguardia del 15 d'octubre d'aquell any.
 
Altres àpats que es van organitzar a  l'Ungaria foren el sopar de banyolins (naturals de Banyoles), que va presidir el president del Barça Narcís de Carreras, i un curiós sopar de barbuts, reservat per a homes amb pèl a la cara i les seves senyores, que s'hi va celebrar al 1968. 
 
*1967.- Sopar de Cap d'Any al saló de banquets de l'Ungaria.

*1968.- Sopar de barbuts

El local, malgrat la seva centralitat indiscutible, no va tenir una vida gaire llarga. A mitjans de l'any 1970 la seva pista es perd.

diumenge, 17 de setembre de 2017

EL CANTÁBRICO. Restaurant, Marisqueria. Ostres. Carrer de Santa Anna número 24 (1908-1917) i números 11-13 (1917-1970's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1953.- La marisqueria El Cantábrico al carrer Santa Anna (Font: Barcelona Atracción. Foto: Suárez) 

Cap a finals del segle XIX i coincidint en gran part amb l'Exposició de 1888 es consolidaren a Barcelona, alguns productes gastronòmics que veien de fora i que ja havien tingut entrada al país: la cervesa alemanya i el xampany francès. Aquest últim en la seva versió anomenada vi escumós, avui conegut com cava, i ja produït a la comarca de l'Anoia, contrastava amb la seva versió francesa reservada per a les classes benestants a les taules de les nissagues burgeses i aristocràtiques més notables.
Un tercer producte, aquest procedent del mar i que no requeria de massa elaboració eren les ostres, reservades per a paladars especials i també vinculades a rics, gourmets i gent viatgera. Procedien de la regió francesa de Marennes al litoral atlàntic i en aquells temps era habitual que la seva venda es realitzés per personal femení a les portes de les botigues de queviures, mercats i confiteries.
Segons recollia el periodista Moragas i Calvet [1], la comercialització a Barcelona de les ostres i per extensió del marisc tindria a començaments del segle XX una figura cabdal en la persona de Celedonio Badia, que el 1908 va obrir la primera ostreria de la ciutat al número 24 del carrer de Santa Anna.  Allà es rebien a diari caixes d'ostres procedents del mar Cantàbric a través de la Compañía Ostrícola de Santander. Això va possibilitar que per menjar ostres no es requerís d'aconseguir aquesta matèria primera dels litorals francesos sino que se'n podia gaudir directament de les procedents del Cantàbric, més econòmiques i accessibles.
L'establiment de Badia va rebre justament el nom de El Cantàbrico i no es limitava exclusivament a les ostres, sino que incorporava també un assortit variat d'espècies de marisc cantàbric.

*1912.- Anunci del primer establiment de la família Badia al carrer Santa Anna número 24. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A mitjans de la dècada següent El Cantábrico figurava als números 11-13 del mateix carrer de Santa Anna i era ja un negoci plenament consolidat, que gaudia d'un notable prestigi dins la societat barcelonina. 

*1921.- Publicitat de l'establiment. (Font: Iberia. Guia mensual de informaciones generales)
 
 
*1930.- Anunci apressant als clients a fer les comandes per les festes de Nadal (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Passat el tràgic parèntesi de la Guerra Civil, El Cantábrico va continuar durant el franquisme amb el negoci de comercialització de marisc al carrer de Santa Anna. L'empresa es va transformar en Badía y Compañía i el restaurant fou reformat juntament amb la botiga que oferia al client una varietat encara més amplia de delícies del mar.


*1953.- Interior de la botiga i entrada a l'establiment amb la furgoneta de repartiment del marisc. (Font: Barcelona Atracción. Fotos: Suárez) 

Com des del primer dia la venda d'ostres i marisc a El Cantábrico incloïa també un servei de repartiment a domicili mitjançant una furgoneta de la pròpia empresa.
 
foto de Miquel Barcelo Nauta.
*1960's- Postal publicitària de la marisqueria El Cantábrico. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Cap a mitjans dels anys 1970's la botiga i restaurant de marisc del carrer Santa Anna van tancar portes. Els Badia havien obert altres establiments a la ciutat i el local va ser ocupat per un popular restaurant self-service vegetarià.
 
[1].- Moragas Calvet, T. El "Cantábrico" en el Mediterráneo, o las ostras en la pequeña crónica barcelonesa. Barcelona Atracción núm. 337. 1953

divendres, 15 de setembre de 2017

BAR CLERIES. Enric Granados / València. (1917-2017)

Agraïments a JAUME CLERIES BLASCO


A l'any 1917 una parella integrada per Ramon Cleries i Francisca Tressens va obrir un bar a la cantonada d'Enric Granados amb València molt a prop de la plaça Letamendi. En aquells primers anys, el matrimoni feia vida en un altell instal·lat dins del mateix establiment. El negoci es va anar consolidant i va passar al fill que amb la seva dona varen continuar regentat el bar servint cafès i entrepans fins arribar a una nova generació, que als inicis  dels 1970's començava a ajudar a les tardes a servir cafès i cerveses a la fidel clientela.
Els joves germans Cleries Blasco (Jaume i Jordi), néts del fundador del local, encara van viure aquella època al Col·legi Sant Miquel on els docents amb sotana es barrejaven amb mestres i professors. Padres amb noms gens catalans com Vega, Junquera, Pastrana, Murillo o Alfonso (aquest últim amb pretensions periodístiques), es barrejaven amb d'altres de professors com Rafael Ceró, Joan Quadrenys, Sebastià Albacar, Ángel Lacal o Gabriel Isern.
Eren també els anys de les tardes de cinema a l'Iris, a l'Oriente, a l'Alondra o a la sessió del diumenge a la tarda a la sala d'actes del propi col·legi. Anys que un grup de jovencells amb ganes de brega radicats a la plaça Letamendi plantaven cara i atemorien als fills de casa bé del barri.
El senyor Cleries pare, va emmalaltir greument cap a l'any 1977 i el germà petit Jordi va haver de decidir entre seguir amb els estudis i deixar el bar o continuar amb ell ajudant a la seva mare i dir adéu a la universitat, L'opció escollida va ser la segona i això va permetre al barri gaudir del bar durant gairebé quaranta anys més.


El terra del bar Cleries va conservar fins al final aquell encant especial que comporta ser testimoni del pas dels anys.


L'ambient del bar Cleries era com una projecció de la vida social casolana i plena de complicitats entre el clients. Les reunions del dimarts al vespre per jugar al mentider, l'expectació davant de l'aparell de televisió quan el Barça jugava en directe...
Al local s'hi vivia una passió blaugrana que venia de lluny. Dos jugadors d'aquell Barça legendari d'Helenio Herrera van ser clients del bar durant els anys 1960's i 1970's un cop retirats. Eren Ramon Alberto Villaverde, un deliciós extrem uruguaià que tenia a prop el negoci del seu germà, i Enric Gensana, aquell contundent i elegant defensa que vivia al mateix carrer Enric Granados.
El canvi de segle ens va portar a la progressiva desaparició d'un grup de bars de la zona que havien estat icones d'aquell barri. Poc a poc, tots ells van anar caient a mans de l'especulació i les franquícies i van ser sotmesos a fortes reformes que els hi esborraren el nom i la identitat. Locals com l'Oro Negro, el Boston, l'Argelich o el Mauri, van dir adéu, un rera l'altre, mentre el bar Cleries semblava resistir-se i ser l'últim reducte d'un temps on la vida es vivia de forma més pausada.
 
 
  
 
Finalment al juny de 2017 es va produir la temuda noticía i es va anunciar el tancament del Cleries. El bar conservava encara aquella solera de l'antic amb el terra irregular després de tants anys de ser trepitjat, el seu rètol tant característic, la barra de marbre i les velles taules. 
Sembla que al local que el succeeix (La Fàbrica del Vermutillo) hi manté una participació el propi Jordi Cleries, i malgrat que no serà el mateix, tan de bo es converteixi en un digne successor de l'històric i desaparegut Cleries. 

Enllaços d'interès:

Article de Cristina Savall a El Periódico de Catalunya (9 de juny de 2017)

dilluns, 11 de setembre de 2017

AGRUPACIÓ MÚTUA DEL COMERÇ I LA INDÚSTRIA. Gran Via 621 / Pau Claris 93. (1964-2015)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1964.- L'edifici de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria poc després de la seva inauguració. (Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes)

Cap a finals de 1962 es va enderrocar el Palau Vilardaga, una petita construcció de començaments del segle XX, que era situada  a la cantonada Llobregat/Muntanya de la cruïlla entre la Gran Via i el carrer Pau Claris.

*1958.- El Palau Vilardaga en els seus últims anys.
 
Sobre el solar que va quedar lliure va iniciar-se tot seguit la construcció d'un nou edifici de façana de vidre i marbre de tons grisosos, clarament identificable com un immoble d'oficines, que va ser ocupat per la seu de l'Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. Projectat per l'arquitecte Armand Mas Tullà (1919-1988), era el primer edifici modern d'oficines que s'enlairava en aquell tram de la Gran Via comprès entre el Passeig de Gràcia i la plaça de Tetuán a la Dreta de l'Eixample.
 
*1964.- El dia 3 de febrer s'inaugurava el nou edifici. La Vanguardia ho recollia en aquest anunci.  
 
L'Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria, fundada a Figueres el 1902, va ser l'entitat pionera a Catalunya del mutualisme modern amb l'objectiu de donar als seus associats la protecció social que  l'administració de l'estat encara no oferia. En el decurs del primer terç del segle XX el nombre de socis va créixer notablement i la companyia consolidà les seves bases. Durant el conflicte civil (1936-1939) l'Agrupació va intentar donar cobertura als drets i prestacions contractades pels socis amb independència del bàndol ideològic de pertinença.
 
*1964.- En aquells anys l'Agrupació Mútua publicava mensualment a la premsa les quantitats satisfetes als seus associats. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
L'època de més esplendor la trobem entre els anys 1970's (150.000 associats) i 1985 (250.000). Posteriorment les noves lleis d'ordenació de les assegurances privades obliguen a una adequació de les mútues de previsió social a un nou marc jurídic que comporta la conversió de la societat en una Fundació el 1993.
Amb l'arribada del nou segle l'entitat entra en una delicada situació econòmica a causa de la seva participació en negocis immobiliaris i l'arribada de la crisi. El 2011 l'Agrupació és intervinguda pel Ministeri d'Economia de l'Estat i s'inicia tot seguit un procés que culminarà en la seva transformació en societat anònima. El 2012 es produeix la seva absorció pel grup format per l'entitat asseguradora francesa ACM (Assurance du Crédit Mutuel) i el RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya). Aquest nous socis acorden l'abandonament de l'edifici de Gran Via/Pau Claris i el seu trasllat a l'edifici Horizon de Sant Cugat del Vallès  el 2014.  Un projecte d'un hotel de luxe a l'antiga seu provocarà la desaparició de l'edifici d'oficines que durant 50 anys va presidir aquella cantonada i que molts socis barcelonins van visitar alguna vegada per formalitzar algun tràmit burocràtic.
 
*2012.- L'edifici de l'Agrupació Mútua en els seus últims anys. A la foto superior durant la Diada d'aquell any.
 
 
*2016.- El nou hotel de luxe projectat en base a la reforma integral de l'antic edifici de l'Agrupació va canviar notablement l'aspecte d'aquella cantonada.

dijous, 7 de setembre de 2017

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BERNAT CALBÓ. Poblenou (1957-2017)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

*1960.- L'església de Sant Bernat Calbó captada des de la Rambla de Poblenou.
 
Entrada la dècada dels anys 1950's es va projectar la construcció d'un edifici públic al solar situat entre els carrers Amistat, Marià Aguiló i a la continuació del carrer Wad-Ras més enllà de la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf).
L'execució del projecte va ser lenta i va requerir de l'aprovació inicial el 1956 d'un pla per rectificar les alineacions de les voreres del carrers Wad-Ras (avui Doctor Trueta) entre els carrers Galceran Marquet i Marià Aguiló. El solar afectat era propietat de Ramona Domènech i Company
 
*1957.- Aprovació definitiva de l'estudi de 1956 per rectificar voreres.
 
Van haver de passar quatre anys més perquè la propietària pogués vendre els terrenys al Bisbat de Barcelona, que va aconseguir el permís per edificar-hi una parròquia.
El 24 de febrer de 1957 s'hi va posar la primera pedra i l'1 de novembre, Diada de Tots Sants d'aquell mateix any,  l'Arquebisbe Modrego la inaugurava.
 
*1957.- Estampa de recordatori del dia de la inauguració de l'església parroquial. (Font: Col·leció privada Francisco Arauz)
 
L'edifici religiós havia estat projectat per l'arquitecte Josep Maria Soteras i Mauri, que en aquells temps treballava també en la construcció de l'estadi del Camp Nou del FC Barcelona. Hi dominaven el formigó i el maó vist i tenia una superficie destinada al culte de 530 metres quadrats. Al vèrtex situat entre la plaça i l'últim tram de Wad-Ras hi va ser enlairat un campanar, que als anys 1970's va ser retallat i posteriorment eliminat del tot.
El 2011 van començar a fer-se paleses les deficiències arquitectòniques greus que presentava l'edifici. El formigó s'havia anat esquerdant en molts sectors, circumstància que era afavorida per la proximitat del mar que actuava d'agent corrosiu. El perill de despreniments era evident. La manca d'un manteniment adequat hi posava la resta, de manera que l'edifici avançava indefectiblement cap a un estat ruïnós, que no va trigar gaire a declarar-se. Els estudis realitzats per a rehabilitar-lo i tornar-li el seu aspecte original van descartar aquesta opció a causa de l'elevat cost que suposaven les obres.
 
*2012.- Aspecte de la parròquia en el seus últims anys. (Foto: Wikimedia)
 
El 2015 es va elaborar una proposta per vendre el terreny a la Comunitat Feligresa de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell, amb l'objectiu d'aixecar-hi un monestir d'aquesta congregació. La notícia va generar un clima de rebuig majoritari entre el veïnat fins al punt que la proposta va haver de ser desestimada.
 
*2015.- Projecte per a la construcció d'un monestir de la Fraternitat de la Comunitat de l'Anyell que no va arribar a executar-se.
 
Finalment l'ús assignat al solar de la desapareguda parròquia seria l'ampliació de l'escola veïna. El d'agost de 2017 va començar la demolició que en pocs dies va deixar el solar ras i net.
 

*2017.- Execució de l'enderroc a l'estiu d'aquell any.(Font: Ajuntament de Barcelona)